En defensa dels Estatuts d’Autonomia com a normes jurídiques delimitadores de competències. Contribució a una polèmica

Abstract

En matèria de distribució competencial, la proposta de reforma estatutària catalana parteix de la percepció que al llarg dels vint-i-cinc anys de vigència de l'Estat de les autonomies s'ha fet de forma sistemàtica una interpretació restrictiva de l'abast de les competències autonòmiques. Per fer front a aquest estat de coses, la tècnica jurídica feta servir en la proposta consisteix a delimitar amb la màxima precisió l'abast funcional i material de les competències atribuïdes la Generalitat. Davant d'això, diversos autors han oposat arguments com el que el sistema de distribució competencial ja està tancat i no queda marge per reconèixer més competències a les comunitats autònomes; que l'esmentat sistema no admet concrecions estatutàries i que existeix el risc d'acabar amb disset models; que els estatuts no poden delimitar, ni tan sols indirectament, les bases; o que les reformes en curs introdueixen mutacions constitucionals, a part de limitar les opcions futures dels òrgans de govern autonòmics i provocar una petrificació del sistema competencial. L'autor argumenta en contra d'aquestes crítiques i fonamenta la funció de l'Estatut com a norma delimitadora de competències en la línia de l'actual proposta de l'Estatut d'autonomia de Catalunya.