Extranjería y nuevos estatutos de autonomía

Abstract

Una lectura del repartiment constitucional de competències en matèria d’estrangeria adequada a la consolidació de l’Estat autonòmic i a la importància creixent del fenomen migratori consisteix a afirmar que correspon a l’Estat fixar els drets dels estrangers, és a dir, l’estrangeria, i la immigració en sentit estricte, és a dir, les decisions que impliquin l’entrada o l’expulsió del territori nacional, i a les comunitats autònomes completar, d’acord amb les seves pròpies opcions polítiques i capacitat de despesa, aquest estàndard de drets i exercir, també sobre els estrangers, la totalitat de les seves competències sectorials. Els estatuts poden ser un instrument, almenys parcial, per regular aquesta nova realitat. Les reformes analitzades mereixen un judici divergent, però alguns d’ells, en particular el català i, sobretot, l’andalús, mostren la voluntat clara d’acarar un problema que no poden eludir, la influència de la immigració en les seves competències, i l’aborden mitjançant solucions acceptables i que probablement responen a la lògica de l’Estat descentralitzat. Això no obstant, és imprescindible que la reforma de la Llei d’estrangeria i de la delegació de competències en matèria de residència acompanyin aquestes previsions estatutàries. A més a més, és ben possible que optar per una generalització del model actual en els dos estatuts esmentats sigui el més raonable.