Financiación autonómica y control de constitucionalidad (algunas reflexiones sobre la STC 13/2007)

Abstract

Les recents reformes estatutàries han tendit, per una banda, a regular amb major detall que les seves versions inicials el repartiment de les competències financeres i, d’altra banda, han procurat subratllar el paper determinant de les respectives CCAA en l’aplicació al seu territori de nous models de finançament. El reformat marc estatutari ha suposat, en conseqüència, el refermament en l’esfera hisendística del principi dispositiu, que haurà no obstant de conciliar-se amb l’habilitació conferida al legislador orgànic per l’article 157.3 CE. En aquest context, no és d’estranyar que la STC 13/2007 fos rebuda amb certa expectació, atès que estava cridada a abordar dues situacions que, en principi, són susceptibles de tornar a plantejar-se després de les reformes estatutàries, és a dir: la possibilitat que una CA refusi incorporar-se a un nou model de finançament, i l’eventual inaplicació d’alguna mesura estatutària que, com el “deute històric”, no semblava assumida amb abast general en la LOFCA. Doncs bé, la STC 13/2007 no ha vingut sinó a confirmar la línia jurisprudencial preexistent, ja que manté la tendència a utilitzar la LOFCA com a instrument anivellador de les eventuals peculiaritats financeres que puguin incorporar els diferents estatuts, fins i tot a risc d’apurar al límit les possibilitats hermenèutiques que ofereix el seu tenor literal.