Innovació institucional i capacitats de gestió a l’Administració autonòmica: El cas de la Generalitat de Catalunya

Abstract

En el context del progressiu desplegament de l’Estatut d’autonomia de Catalunya de l’any 2006, amb les incerteses pròpies del procés i del context en el qual s’està realitzant, sorgeixen debats al voltant de les capacitats efectives de gestió de les competències autonòmiques, una de les quals és la mateixa gestió dels professionals i de les professionals que integren l’Administració autonòmica catalana. Respecte d’aquest àmbit es planteja la qüestió sobre fins a quin punt s’han utilitzat els marges de maniobra existents per gestionar de forma innovadora i diferenciada aquests contingents de recursos humans, atenent tant voluntats polítiques com condicionants derivats de la inèrcia mateixa de les organitzacions públiques, les elits administratives o els mateixos marcs institucionals que regulen el funcionament de l’àmbit.

Amb la voluntat d’aportar evidències i argumentacions a aquest debat, l’article formula algunes preguntes sobre la configuració i l’evolució de la funció pública autonòmica, en què destaquen des dels denominats enfocaments neoinstitucionalistes alguns factors que contribueixen a explicar la trajectòria seguida i els resultats assolits. A tall prospectiu s’introdueixen alguns àmbits d’innovació i s’aporten arguments sobre el seu encaix amb el model vigent i, d’acord amb els plantejaments neoinstitucionalistes, sobre el seu potencial efectiu de transformació.