La llengua de l'ensenyament a les comunitats autònomes amb llengua pròpia

Abstract

En aquest article s’analitza la regulació de la llengua de l’ensenyament no universitari obligatori en aquelles comunitats autònomes que disposen d’una llengua pròpia, distinta de la castellana, i que, en virtut d’això, tenen una competència general de normalització lingüística. A partir de l’examen del marc constitucional i internacional, s’analitzen els models lingüístics educatius vigents a l’Estat espanyol des de la perspectiva predominant de la llengua vehicular, que és la que ha generat més debat, tant constitucional com social. El criteri adoptat permet establir una primera divisió general en dos grans sistemes lingüístics escolars: el sistema de conjunció lingüística i el sistema de separació lingüística, basats en el tipus de relació establerta entre la llengua pròpia i la castellana, actualment matisat per la introducció de llengües estrangeres. Les comunitats autònomes que són objecte de tractament són les de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, País Basc, Navarra i Galícia. L’anàlisi de la normativa autonòmica permet palesar la diversitat de models lingüístics existents, àdhuc dins d’un mateix sistema d’ensenyament, i l’evolució en curs en distints territoris, que fa difícil parlar de sistemes tancats definitivament. L’objectiu principal del treball és oferir una panoràmica general de l’àmbit d’estudi, forçosament descriptiva atesa la seva complexitat i amplitud, i alhora valorativa de l’acompliment pels diferents models dels objectius constitucionals i estatutaris.