Paradoxes of Federalism?: Political Institutions and Fiscal Decentralization in Argentina and Spain

Abstract

Aquest article suggereix una paradoxa putativa del federalisme. Les organitzacions polítiques federals, que normalment es basen en un bicameralisme fort, de vegades poden ser menys efectives que els sistemes unitaris més desorganitzats i descentralitzats en l’aprofundiment de la descentralització fiscal. Així doncs, els estudis de cas d’Argentina i Espanya serveixen per proporcionar coneixements sobre la manera com la distribució dels recursos institucionals en organitzacions polítiques de diversos nivells dóna forma a la mesura en què la política de transferència d’ingressos als governs subnacionals pot ser explotada amb finalitats polítiques. I es fa mitjançant l’anàlisi institucional i l’evidència qualitativa per avaluar l’efecte dels patrons de representació territorial a les polítiques de descentralització fiscal. Primerament, se centra en la representació territorial en l’àmbit legislatiu i en el seu efecte en els resultats fiscals intergovernamentals. Així mateix, explora les condicions que porten a la negociació intergovernamental bilateral i multilateral, que, tal com discutirem, són part integrant de la tensió entre la distribució territorial d’influència política i els recursos econòmics. La recerca suggereix que els interessos subnacionals d’Argentina es troben “congelats” en l’àmbit del Senat i que les negociacions intergovernamentals es duran a terme de manera bilateral. En canvi, els acords institucionals de composició oberta i un senat relativament impotent a Espanya han impulsat la reparació dels interessos regionals gràcies als fòrums intergovernamentals informals i a l’augment de la col·laboració multilateral. Aquestes diferències en els patrons de representació institucional i en les estratègies de negociació donen compte de l’escassetat de la descentralització fiscal a l’Argentina i del seu progrés relatiu a Espanya.