El Tribunal Constitucional, ¿“sempre, només… i indiscutible”? La funció constitucional dels estatuts en l'àmbit de la distribució de competències segons la STC 31/20101

Abstract

L’article analitza els efectes de la STC 31/2010 sobre la funció constitucional de l’Estatut en l’àmbit de la distribució de competències. Manté la tesi que la Sentència, tot apartant-se de la doctrina constitucional precedent, deixa sense efecte les novetats introduïdes per l’Estatut de 2006, altera la concepció de la naturalesa jurídica dels estatuts fins ara predominant, no dóna cap transcendència jurídica al fet que els estatuts siguin lleis estatals paccionades i, en definitiva, debilita greument la seva funció constitucional en aquest àmbit, tot traslladant al Tribunal Constitucional i, a la pràctica, als òrgans centrals de l’Estat, la tasca que la Constitució els atribueix en l’àmbit de la distribució de competències entre l’Estat i la comunitat autònoma. L’article conclou que la Sentència reafirma la claudicació del dret enfront de la nua política a l’hora de regular la distribució de competències, malgrat que, paradoxalment, els canvis que introdueix la Sentència en la forma d’entendre la funció constitucional dels estatuts no comporten cap alteració substancial respecte del que ja succeïa a la pràctica quotidiana de l’anomenat Estat de les autonomies. L’article basa aquestes conclusions en l’anàlisi de les rationes decidendi en les quals pretén fonamentar-se la Sentència. Sosté que aquesta fonamentació, a més d’incorrer en un formalisme avui totalment inusual en el panorama del dret constitucional comparat, resulta simplista, en la mesura que les premisses de les quals parteix no porten necessàriament a les conclusions que vol assolir, i té mancances manifestes en la seva construcció que es manifesten, entre d’altres, en la tesi que els estatuts no poden condicionar de manera indirecta el contingut i l’abast de les competències estatals, ja que si ho fessin estarien ocupant el lloc reservat a la Constitució i al Tribunal Constitucional; en la idea que el Tribunal és l’únic que pot definir les categories constitucionals, o en la utilització de l’argument, que denomina límit de principi, que no és un argument dogmàtic sinó fàctic i que l’experiència empírica refuta de manera reiterada.