La Llei general de comunicació audiovisual com a norma bàsica estatal i el seu encaix en el dret públic de Catalunya

Abstract

L’aprovació de la Llei estatal 7/2010, de 31 de març, general de la comunicació audiovisual representa una fita realment important dins del panorama legislatiu del nostre país. Es pot afirmar que aquesta Llei suposa la culminació d’un esforç polític i legislatiu desplegat durant dècades, orientat a dotar finalment Espanya d’una norma bàsica en matèria de serveis de comunicació audiovisual. D’altra banda, també per primer cop ens trobem davant d’una norma reguladora d’aquest sector de la comunicació de forma transversal i per tant sobre la base d’un criteri de neutralitat tecnològica, amb una estructura sistemàtica i que intenta situar-se i fins i tot avançar-se al nivell existent de desenvolupament tecnològic. Catalunya s’havia avançat a l’Estat i havia aprovat l’any 2005 la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya, amb la voluntat d’esdevenir una norma sistemàtica i reguladora del conjunt de la comunicació audiovisual de Catalunya. Resulta, doncs, especialment interessant analitzar algunes de les possibles divergències o desajustaments entre la norma bàsica estatal i la llei capçalera de la comunicació audiovisual a Catalunya. Tot plegat, lògicament, sens perjudici que en alguns casos ens haguem de plantejar, en darrera instància, fins a quin punt la Llei estatal encaixa amb el concepte constitucional de bases o bé es mou dins d’una interpretació excessivament extensiva que envairia l’àmbit competencial autonòmic en matèria de desenvolupament.