Lo Stato regionale italiano nel XXI secolo, tra globalizazione e crisi economica

Abstract

L’article tracta de l’evolució del regionalisme a Itàlia, des de la seva creació mitjançant l’Assemblea constituent de l’any 1947 fins a la recent reforma constitucional, aprovada pel Senat el 8 d’agost de 2014. Es posa en relleu l’existència de tres fases de descentralització, cadascuna de les quals ha anat seguida d’una fase en sentit invers. Tot i que l’any 2001 es va adoptar un model “quasi federal”, des d’aleshores aquest model institucional s’ha anat buidant pel legislador estatal i per la jurisprudència constitucional, i s’ha anat derivant cap a un procés de recentralització, especialment agreujat a partir del 2008, en què va esclatar la crisi econòmica. Aquest procés ha fet palès que la revisió constitucional de 2001 havia dissenyat un sistema de govern quasifederal que no era adequat per a la societat italiana, que, en lloc de més autonomia regional, només demanava una bona governança a tots els nivells de govern. La reforma de 2014 sembla anar en aquesta direcció, vers un “neoregionalisme” consistent principalment en una descentralització administrativa regional.