Federalisme, liberalisme i consens solapat. El cas canadenc

Abstract

Aquest article analitza les formes de legitimació del federalisme canadenc en relació amb la noció rawlsiana del consens solapat, aplicada al federalisme per Wayne Norman. A partir dels treballs de Dimitrios Karmis i Alain-G. Gagnon, es presenta una tipologia de tres federalismes: universalista, comunitarista i utilitarista, que són sotmesos a discussió amb relació a la situació constitucional posterior a la repatriació del 1982 i al model de Trudeau. Aquestes tres maneres d’entendre el federalisme s’apliquen posteriorment a l’estudi de casos de les polítiques d’immigració i la seva descentralització. Mitjançant l’exemple d’aquestes polítiques, l’article demostra que, si bé des del punt de vista constitucional hi ha una manca de consens solapat, certs aspectes que formaven part de les reformes fallides del Llac Meech (1988) i Charlottetown (1992) han estat rescatats fora de la Constitució. Aquesta situació permet concloure que la federació canadenca té un modus vivendi que permet el funcionament institucional, però que queda lluny de satisfer el consens solapat que només s’assoliria a partir d’un pacte multinacional.