Crítica de la tesis de la unidad de España como norma fundamental del orden constitucional

Abstract

Aquest article té com a objecte donar resposta a la tesi que assenyala la unitat d'Espanya, és a dir, la nació espanyola com a realitat històrica pre-constitucional, com la norma fonamental de l'ordre constitucional espanyol. Amb aquest propòsit, es pren com a principal referència la defensa que fa González Navarro. En primer lloc, s'hi exposa la tesi esmentada, qüestionant la suposada irreformabilitat de l'art. 2 CE que es deriva daquesta tesi. En segon lloc, s'exposen i critiquen la noció de “nació objectiva” o “perennialista”, així com els pressupostos historiogràfics subjacents a aquesta tesi. En tercer lloc, s'exposa la llei de la progressiva unificació política que pretendria regir l'esdevenir històric, així com la seva conseqüència jurídica directa, és a dir, la negació del dret a la plena autodeterminació dels pobles. En quart lloc, no es pot reconèixer el dret a la plena autodeterminació, així com la validesa de la suposició llei de l'esdevenir històric. En cinquè lloc, es critiquen altres teoremes que González Navarro vinculava a la tesi de la unitat d'Espanya. S'acaba amb una crítica a la definició de “violència” que es deriva d'aquesta tesi.