Els símbols i els drets històrics de Catalunya: l’autogovern com a continuïtat històrica i jurídica

Abstract

El poble català és una comunitat política. El reconeixement de la validesa oficial del seu dret públic s’esdevé a l’edat mitjana i continua de forma plena fins al Decret de Nova Planta del 1716. Les Espanyes que constituïen la monarquia composta dels Àustries (s. xvi-xvii) donaran pas en el segle xviii a una Espanya en singular, però de caràcter variable. La variant atòmica, uniformista i centralista d’arrel castellana predominarà fins a l’actualitat sobre la visió d’una Espanya plural i integradora dels diversos pobles i nacions que la formen. Catalunya va apostar per la descentralització administrativa amb la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) i per l’autonomia política amb les constitucions espanyoles del 1931 i del 1978. Amb la proposta de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya endegada el 2004 es va introduir la figura constitucional dels drets històrics com a títol competencial propi que blindés determinades competències que es consideraven essencials per al país. El Tribunal Constitucional va tancar la possibilitat que oferia aquesta interpretació, però la societat catalana en l’actualitat continua reivindicant majoritàriament la continuïtat històrica i jurídica del seu autogovern.