El Tribunal Constitucional como “supremo intérprete” de la Ley de Aguas. Una reflexión sobre la posición de los estatutos de autonomía en nuestro ordenamiento constitucional y un comentario a la STC 30/2011

Abstract

A la STC 30/2011 res no és el que hauria de ser, des d’una perspectiva jurídica. El control de constitucionalitat de l’Estatut d’autonomia es transforma en un control de legalitat, alterant la metodologia seguida fins ara pel Tribunal Constitucional per delimitar les competències entre Estat i comunitats autònomes. Es produeix igualment una confusió entre el control material de constitucionalitat i el control formal de constitucionalitat. El control material no es justifica per si mateix sinó mitjançant el control formal que, al seu torn, es remet en última instància al material, en una argumentació circular i tautològica que manca de contingut real. Tot això es mou en una pretesa connexió amb la doctrina anterior del Tribunal, especialment amb la STC 227/1988 que, tanmateix, es desvirtua totalment tant en el seu vessant metodològic com substantiu. El resultat és una fonamentació que, davant l’apel·lació constant de la STC 227/1988 als estatuts d’autonomia com a norma de referència de la interpretació constitucional en la delimitació competencial es basa exclusivament en la legislació estatal d’aigües i que, davant la diversitat de criteris constitucionalment acceptables per a la STC 227/1988 accepta únicament el de conca hidrogràfica establert per la legislació estatal d’aigües. La conseqüència és la degradació del valor constitucional de l’Estatut d’autonomia no ja al pla de la legalitat –com feia la STC 31/2010– sinó a un pla fins i tot inferior, en sotmetre’l a les determinacions del “legislador estatal d’aigües” i la corresponent degradació de l’estatus del TC a “intèrpret suprem” de la Llei d’aigües, per resoldre un problema constitucional que –qualsevol que hagués estat el resultat manifestat en la decisió– s’hauria d’haver basat en paràmetres radicalment diferents. El Tribunal havia d’haver realitzat el seu propi judici de constitucionalitat de l’art. 51 EA, atenent els criteris materials de la Llei d’aigües –no per estar continguts en aquesta Llei sinó per ser constitucionalment admissibles– i altres extrets de la Constitució i basats en la lògica, la tècnica i l’experiència als quals va apel·lar la STC 227/1988, amb una inspiració finalista i tenint en compte la modificació operada al bloc de constitucionalitat pel legislador estatutari, que és també legislador estatal. Aquests criteris haurien permès un judici diferent fonamentat ja en la pròpia apreciació del TC i en la valoració de tots els elements de naturalesa constitucional que caldria considerar.