La modificació de la normativa reguladora de la llengua en l’ensenyament per donar resposta a la sentència del TSJC de 16 de desembre de 2020

Abstract

Com és ben conegut, els fonaments del model lingüístic educatiu a Catalunya van quedar fixats, per ampli consens, a la Llei de normalització lingüística de 1983. El primer pilar és la conjunció lingüística, que exclou l’elecció de llengua i la separació dels alumnes, de forma que la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació (LEC), estableix que els alumnes no poden ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual (art. 11.3), i preveu un sistema de suport lingüístic als alumnes que ho requereixin, als efectes de facilitar-los la integració en el moment d’incorporar-se al sistema (art. 11.4). El segon pilar és l’objectiu que tot l’alumnat sigui competent en les llengües oficials (català, castellà i aranès en el seu cas) al final de l’etapa educativa obligatòria. Això fou validat pel Tribunal Constitucional (TC) en la STC 337/1994, de 23 de desembre, que va admetre que el català no només és llengua vehicular de l’ensenyament, sinó també el “centre de gravetat” del sistema.